dimarts, 29 de setembre de 2009

Contradiccions

A vegades pens massa i a vegades em qued en blanc. A vegades no sé què dir i a vegades dic coses quan hauria de callar. A vegades no puc dormir; a vegades no puc despertar-me. A vegades vull ser aquí; a vegades vull ser allà. A vegades ric i a vegades plor. Un matí estic contenta i quan arriba la tarda no sé com ho he de fer per evitar una llàgrima. Un dia sé cap a on vaig i l'endemà ja m'he perdut. Un dia sé que ho aconseguiré i acte seguit no sé com fer-ho...


I aquesta som jo.


Un dia m'agrada i un altre, no.

dimarts, 9 de juny de 2009

Selectivitat

Avui han començat a Catalunya les que seran les últimes proves de Selectivitat tal com es fa ara, perquè l'any que ve tornarà a canviar (quina mania, senyors d'Ensenyament, d'haver de canviar-ho tot tan sovint...). Avui tocava fer les proves de llengua, és a dir, català, castellà i anglès. D'això vull parlar.
Quan esperava el metro, per anar cap a casa, he sentit una al·lota parlant per telèfon que deia: "El de castellano bien, el de catalán... bfffff... creo que mal" i al cap d'uns minuts, quan ja era dins del vagó, hi havia un grupet que també comentàven els exàmens; a una l'han telefonat i ha dit: "El de castellà bé, era fàcil, el de català, no sé, no sé, era xungu".

Diu l'Avui:
"Com ja està sent costum, als alumnes els ha costat especialment la part de comprensió lectora en llengua catalana més que la prova de castellà".

Això és el preocupant, sempre passa el mateix. A mi, aquesta situació, em sona a allò que diu molta gent quan els demanes per què llegeixen més llibres en castellà que en català (tot i que són, molts d'ells, catalanoparlants): "És que en català hi ha moltes paraules que no les entenc, en castellà no em passa tant". D'acord, jo això ho entenc, però la solució no és deixar de llegir en català, sinó tot el contrari: és llegint que les aprens, les paraules. Evidentment, com que llegeixes més en castellà, coneixes més paraules que no en català.
Amb això de la Selectivitat passa una cosa similar, perquè els joves (i no tan joves) viuen majoritàriament en castellà, és la seva llengua de relació, la llengua de les cançons que escolten, dels programes de televisió que veuen... i el català és allò que, com a molt, parlen amb els seus pares. Per tant, quin és el resultat d'aquesta situació? Doncs que aquests al·lots no comprenen un text en català perquè és una llengua que per ells no és funcional, no l'utilitzen, els és postissa.
De veritat, cada vegada n'estic més convençuda. I cada vegada em preocupa més. I cada vegada em sent més incompresa. Reflexionem-hi.

dijous, 4 de juny de 2009

TV3 a les Illes

Darrerament, s'han produït canvis en la recepció de TV3 a les Illes Balears. Bàsicament, es tracta de dos fets: 1) ara, en lloc de veure's TV3 "normal" es veu TV3 internacional (és a dir, com si fóssim alemanys, xinesos o de Papúa-NuevaGuinea) i 2) quan a IB3 no li interessa que TV3 emeti alguna cosa que els pot treure audiència, el senyal de TV3 desapareix i només es pot veure 3/24. Jo ho trob indignant i surrealista, sobretot ara que la globalització televisiva ha arribat a un punt en què tots podem veure canals de tot el món sense cap desconnexió estranya.
En Vicent Partal, director de Vilaweb, ha fet un article parlant d'aquest tema i hi diu moltes coses que a jo també m'han passat pel cap. Llegiu-lo.
Sort que són 'dels nostres'
No he sabut mai ben bé què volia dir això 'dels nostres', però sempre ho he entès. Quan algú diu que aquell o aquella 'és dels nostres' entenc que aquell o aquella comparteix algunes idees bàsiques, manera de ser, estil, un cert sentiment de país més enllà de les fronteres autonòmiques..., ja m'enteneu. I supose que per això em sent perplex perquè ahir TV3 va deixar de veure's a les Illes, que des d'ara reben el senyal internacional de TVC, com si foren Alemanya o la Xina. És indignant que després de vint-i-tres anys d'esforços titànics per tenir una cadena de televisió d'abast nacional, vertebradora de l'espai de comunicació, siguen precisament alguns 'dels nostres' els qui facen un pas que ni el PP de Jaume Matas no s'havia atrevit a fer.
Ras i curt: quan el govern tripartit va arribar al poder a Catalunya, TV3 es veia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i era la cadena de referència del Principat, igual que Catalunya Ràdio era la cadena de referència radiofònica. El balanç de la seua acció de govern, des d'aquest punt de mira, no pot ser més decebedor. TV3 és amenaçada a Catalunya Nord, a les Illes solament veuen una cadena de fireta dedicada als estrangers, al País Valencià tenim tres repetidors tancats i el govern valencià fa burla d'aquest cimbell de la reciprocitat que tant de temps ha fet perdre. I al Principat TV3 s'aguanta en un Barça brutal que ni valencians ni mallorquins no podem veure ni escoltar com voldríem mentre Catalunya Ràdio cau i cau. Només hem aconseguit, en canvi, veure a Barcelona Canal9 (en espanyol!) i la IB3Sat, dedicada també als alemanys o als xinesos.
L'epopeia per a fer arribar TV3 de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és una de les històries més apassionants protagonitzades per la societat civil dels nostres països les darreres dècades del segle XX. I possiblement la victòria més neta que havíem aconseguit. Hi hagué un temps, ara sembla mentida, que qualsevol ciutadà d'Elx o de Cotlliure, de sa Pobla o de Saidí tenia un vincle senzill en comú: engegar la televisió i mirar TV3. És cert que TV3 mai no s'ha cregut que fóra la televisió de tots, però la seua sola presència era un fet robust i incontestable, el feix més potent que mai havia relligat totes les terres de parla catalana.
No va ser fàcil perquè es va fer contra tota mena d'obstacles, alguns de ben grossos. Amb molta incomprensió a dins i a fora. Madrid no ho veia bé (però què en podíem esperar, si no veia bé ni TV3!). Els socialistes valencians tampoc (conten que Lerma va decidir de fer Canal 9 el dia que un xiquet li va dir que ell no era el president). Tots els qui van contra el català encara menys. I molts amb interessos econòmics també la miraven amb mals ulls, per més catalanistes que es digueren. Van provar d'amagar-la a base de canviar-la de freqüència. Van aprofitar que hi sintonitzaven centenars de milers de cases per promoure Canal 9 o La Sexta a base de pispar-ne el canal. Van enviar la guàrdia civil a tallar repetidors. Solament van aturar els atacs més durs la contundent defensa ciutadana de TV3 i l'actitud del president Pujol, un altre 'dels nostres', però tan diferent!
Però ahir es va fer un pas en una direcció nova. L'atac ja no ve de fora, sinó que és arran d'un acord dels governs de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears que el senyal de TV3 s'ha deixat de veure a Mallorca. Punt final. Gràcies 'als nostres' que avui governen a una banda i a una altra donant suport al PSOE. I supose que amb l'acord dels 'nostres', que tot i tenir els més alts càrrecs de responsabilitat política i tècnica en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no sembla que hagen tingut gens d'interès a aturar aquesta apagada..., o si més no, jo encara no he sentit que l'hagen contestada.

dilluns, 18 de maig de 2009

Saura "demissió"!

Dissabte a la nit vàrem anar a sopar tota una colla d'amics a un restaurant bastant cèntric. Quan ja havíem acabat de sopar vàrem anar a fer una copeta per començar a celebrar que el Barça havia guanyat la Lliga.
Evidentment, com que érem a prop de Canaletes i estàvem animats i contents vàrem decidir anar-hi per acabar de celebrar-ho com Déu mana.
Vàrem arribar allà (després d'una volta gegantina perquè tots els accessos estaven tallats per furgonetes de Mossos, excepte Plaça Catalunya) i mos vàrem dedicar a fer el que toca: cantar, riure, fer-mos fotos, cantar més i things like that.
Fins aquí molt bé, però de sobte vàrem començar a veure gent que venia corrent des de carrer Pelai. Primer pensàvem que no passava res, però després ja ho vàrem entendre: els Mossos havien decidit que havíem d'anar-nos-en d'allà, a les males o... a les males.
No ho explicaré pas per pas, perquè no cal, però només diré que vàrem acabar corrent, perseguits per una colla d'energúmens, tirant-nos pilotes de goma, que es fan dir Mossos, i que, segons jo tenc entès, són les forces de seguretat. Forces sí; ara, de seguretat ja us dic jo que no en vaig sentir. Vaig sentir ràbia, indignació, i, per què no dir-ho, por. Vaig veure com una colla de Mossos agredia una colla d'al·lots que caminàven tranquil·lament per Roger de Llúria amb Casp (Roger de Llúria amb Casp!! molt a prop de Canaletes, claaaaar!!) que, supòs, el gran crim que havien comès era que duien samarretes i banderes del Barça. A més a més, quan ja ens dirigíem al metro, a Passeig de Gràcia amb Pau Claris, encara van arribar més Mossos, van baixar d'una furgoneta, van formar i el que quedava conduint ens va començar a cridar: "
Que os vayáis ya pa casa, joder, a dormir!!".
Algú em pot explicar des de quan caminar pel carrer és un delicte? A més, calia perseguir-nos fins a aquella alçada?? Si el problema és a Canaletes, un cop som ja a Gran Via, és necessari seguir cridant-nos i agredint-nos??

En resum, dissabte qui ens ha de protegir i fer-nos sentir segurs em va fer sentir, a mi i als altres, com una delinqüent i agredida. A més a més, diuen que, com a molt, hi havia un centenar de gent comportant-se de manera
incívica (aquesta gran paraula, ara tan de moda!) i a mi, això, em fa pensar dues coses: 1) no és més fàcil i, sobretot, més segur, aturar aquesta gent, que són minoria, en lloc d'haver d'atacar un munt de gent que érem allà celebrant la Lliga de manera cívica? Deu ser que no en saben -bastant trist- i 2) no ho diu ningú, però aquí els incívics són ells, els Mossos, perquè, pel que jo vaig veure, la majoria de desperfectes que hi va haver es varen produir quan fugíem de les pilotes de goma que ens tiraven. Fins llavors, jo no en vaig veure cap.
Amb tot això, jo, no puc evitar pensar en el senyor Saura, d'Iniciativa (Oh My God!!). No ho entenc, em fa la sensació que l'home deu tenir un caos intern bastant heavy. Així que: senyor Saura, per favor, pel seu bé, dimiteixi.

dijous, 23 d’abril de 2009

Sant Jordi

I avui, com cada any, hem sortit a fer una volta per les Rambles de Barcelona per celebrar el dia de Sant Jordi.
És veritat que cada vegada és més una festa comercial, és veritat que hi ha molta gent, és veritat que tothom aprofita per treure-hi el cap encara que no tengui gaire sentit (què fan les casetes dels partits polítics? És més, què hi fan els de "Unión, progreso y democracia"? Forgive me, però jo això no ho acab d'entendre...), és veritat que hi ha molta gent que hi va perquè simplement té ganes de veure els escriptors mediàtics, famosets de torn, per poder-s'hi fer una foto (l'important és la foto, atenció, que et signi el llibre és secundari, segurament n'hi ha que ni se'l llegeixen). Sí, tot això és veritat.
Però també és veritat que per jo encara segueix sent un dia especial, un dia que em fa estar de bon humor, un dia en què disfrut de mirar-tafanejar-investigar-conèixer-descobrir llibres i veure roses pel carrer. Un dia en què tenc la sensació que tot em va bé, res em preocupa i tot m'agrada.

Esper que tots hagueu passat una molt bona diada!

P.D: M'han regalat Incerta glòria (que fa temps que em rondava pel cap) i m'he comprat Tòquio blues. Ja us explicaré...

divendres, 17 d’abril de 2009

Autoodi

Avui, al Diario de Ibiza, hi apareix una notícia que m'ha deixat bastant desanimada, baixa de moral. El fet és que un home ha denunciat el col·legi on estudia el seu fill perquè no el varen deixar fer un examen en llengua castellana. Aquest centre, el CP Cervantes, imparteix totes les assignatures en llengua catalana tret de Matemàtiques i Llengua i literatura castellanes. És a dir, compleix la Llei de Normalització Lingüística.
Jo, quan llegia la notícia, pensava: "Deu ser un estranger, un home castellanoparlant, etc". Idò no, resulta que l'home en qüestió es diu, de cognoms, Boned Marí. A més, i el que és més preocupant, és que al·legava que el fill "es castellanoparlante" i que, per tant, ha de poder escriure a un examen en castellà.
Aquí hi ha dos coses alarmants: 1) que a un home eivissenc, pare, que sap -o deu saber, dic jo- que a Eivissa es parlen les dues llengües, li sigui igual que el seu fill només en sàpiga fer servir una i 2) que el fill d'un home eivissenc sigui exclusivament castellanoparlante.

I el que és més preocupant de tot és que no us pugui dir que aquesta notícia m'ha sobtat o m'ha sorprès, perquè si fos així voldria dir que aquests casos són pocs i em fa l'efecte que no és així. Quina llàstima!

dimecres, 25 de març de 2009

Bolonyismes

1) No estic d'acord amb les càrregues, exageradament violentes, dels Mossos fa unes setmanes a Plaça Universitat i més enllà.

2) Estic d'acord en què hi ha aspectes del Pla Bolonya que són discutibles.

3) No estic d'acord en la manera com s'ha explicat el Pla i, sobretot, quins canvis comportarà exactament. De fet, crec que no s'ha explicat...

Ara, el que sí que no puc entendre és que gent que es dedica a tancar-se a les facultats i no deixar que els altres hi entrin a fer classes (és a dir, volen que tothom faci el que fan ells, pel simple fet que ells ho volen) es dediquin a anar titllant qualsevol persona que els du la contrària de "feixista". Home... vols dir que sabeu què és un feixista? Ho trobo, com a mínim, bastant cínic.

dilluns, 2 de març de 2009

Pepe Rubianes

Ahir de migdia, mentre dinava, vaig saber que en Pepe Rubianes havia mort. Em vaig quedar de pedra i durant uns minuts pensava que com podia ser. Tot seguit vaig recordar que feia un any havia anunciat que es retirava perquè tenia un càncer, però jo pensava que s'estava recuperant...

Record que el primer monòleg seu que vaig sentir, la primera vegada que el vaig veure ,va ser a TV3, a un programa de tarda, explicant que quan tingués una filla li posaria de nom "Urquinaona" com la parada de metro, deia. Jo en aquell temps gairebé ni sabia què era això d'Urquinaona. Record que em va caure simpàtic.

Després record que sortia a "Malalts de tele" i, sobretot, record l'entrevista aquella interminable, que només una persona com ell podia aguantar. Me'n vaig anar a dormir i ell xerrava, quan em vaig despertar per anar a l'institut encara hi era.

Quan ja vivia a Barcelona el vaig anar a veure al Capitol dos vegades, i , de veritat, que és dels espectacles que m'han fet riure més en la meva vida. Sense exagerar.

Jo no el coneixia personalment, ja m'agradaria, però la seua mort m'ha afectat perquè li tenia estima, és d'aquelles persones que tens en compte, el considerava un gran home, que des del seu humor deia grans veritats. I no hi ha gaire gent que tingui les coses tan clares com ell.

Crec que el trobarem a faltar.

dijous, 26 de febrer de 2009

Encomana el català!

És un noi de vint-i-pocs anys. Alt, musculat i amb els cabells curts. Entra al bar, un bar petit i agradable on els clients s'amunteguen a la barra. El noi saluda -"Bon dia"-, però la remor de les converses és massa forta perquè ningú no el senti. Ara mateix la mestressa està cobrant a un client. Li diu:
-A veure, doncs... La truita i l'aigua, oi?
-I un tallat!- diu el client.
-Ah, sí, i un tallat. Doncs són 6 euros 30.
El client paga, la mestressa li torna el canvi, el client s'acomiada -"Adéu, Mercè"-, es gira, obre la porta i surt al carrer. La Mercè s'adreça al noi acabat d'arribar, que ha estat observant la pissarra que hi ha a la paret amb la llista d'entrepans, i demana:
-Un entrepà de tonyina.
En el seu accent hi ha un deix estranger evident, jo diria que brasiler o portuguès.
-¿Y para beber?- demana la mestressa.
El noi repassa la llista de begudes que penja d'una altra paret, sota els pots de te.
-Un suc de taronja- diu.
-Vale. Un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿eh?
-Sí- diu el noi.
La mestressa prepara el suc i l'entrepà. Els posa davant del noi.
-Que aproveche- li diu, amb un somriure. El noi menja i beu en un extrem de la barra. Entra un altre client, grassonet i calb.
-Bon dia, Mercè. A veure, dóna'm una xapata d'aquestes petites.
-Quina vols? N'hi ha de mortadel·la, de salami, de sobrassada, de formatge...
-De mortadel·la. I una Coca-cola de llauna.
La Mercè serveix al grassonet la Coca-cola i la xapata de mortadel·la. Parlen d'això i d'allò. Una estona més tard, el noi de l'extrem de la barra acaba el seu entrepà, escura el suc que queda al got i, quan la mestressa el mira, amb el dit dibuixa un cercle sobre el plat i el got buits.
-Quant és?
La mestressa va cap a la caixa. Mentre tecleja els preus repassa en veu baixa "l'entrepà de tonyina..., el suc de taronja..." i, finalment, amb el tiquet a la mà s'adreça al noi:
-Era un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿verdad? Pues mira: cinco euros justos.
El noi paga.
-Muchas gracias- diu la Mercè.
El noi es gira i, abans d'obrir la porta, saluda, en un darrer intent:
-Adéu.
-Adiós- li respon la mestressa, somrient amb amabilitat.


L'entrepà, el suc i el menyspreu
Quim Monzó · La Vanguardia · 3/2/2009


Situacions com aquesta que explica en Monzó, que és totalment possible i estic segura que, de fet, ha passat - and more than just once-, són les que justifiquen campanyes com la d'"Encomana el català" que fa poc ha iniciat la Generalitat. Deixem de banda el comentari que faria sobre l'anunci bolllibudiense que em fa canviar de canal cada vegada que el veig... (A més, rima tota la cançó i al final diuen "Al cafè de l'amic Joan!!!", que no rima amb res!! I fa que encara el trobi més absurd...).
Crítiques apart, crec que el tema és prou important i crec que l'anunci, com a mínim, fa pensar els catalanoparlants d'aquest país i, esper, que els faci qüestionar aquesta cosa de: "Jo contest en castellà perquè sinó no m'entenen" quan ni tan sols ho han provat.

diumenge, 22 de febrer de 2009

Los 40 principales i la música en català

Cadena 40, o Los 40 Principales, com li vulgueu dir, és una emissora de música bastant comercial, I know it - i segurament valtros també-. Gairebé totes les cançons són en espanyol o en anglès, però com que per llei estan obligats a dedicar un tant per cent - no sé exactament quant- a música en català ells, good people, ho fan. Però de quina manera!
Resulta que diuen coses com:
"Els èxits en català, primer a cadena 40!"
I seguidament posen grups com "Ja t'ho diré", "Sopa de cabra" o "Sau" (!!). És a dir... consideren una novetat posar Boig per tu l'any 2009, quan la setmana passada va fer 10 anys que va morir en Carles Sabater. Fantàstic. Jo crec que se'n foten de la música en català. Se'n foten de nosaltres.

divendres, 6 de febrer de 2009

Mallorca de les Pitiüses (??)

Ahir, a "Hora Q", el late-night de TV3 que presenta la Melero, parlaven del partit Barça-Mallorca de la Copa del Rei. Molt bé.
Cada dia, a "Hora Q", en Quim Vila, un senyor que canta, fa una cançó sobre el tema del dia. Molt bé.
Ahir, a "Hora Q", per tant, la cançó era sobre el partit; dedicada, deia un càiron -que és allò que surt escrit a la pantalla-, "a l'agermanament entre el poble català i mallorquí". I fins aquí dius, molt bé.
Però va ser començar a cantar i, senyor Quim Vila - o qui li hagi escrit la cançoneta-, fatal.
Així començava la cançó:
"Amb aquests de les Pitiüses som amics sens cap esquerda" (!!!).
Que no és es que jo no vulgui ser amiga dels catalans (ja em coneixeu! si jo n'estic encantada, que mos agermanem!), però Quim, has dit que parlaries del Mallorca... dels mallorquins...
La cançó segueix i ja arriba el punt màxim de sorpresa -meua, perquè ell cantava ben tranquil-:
"Amb aquests de les Pitiüses, culturalment anem a proa, que si ens neguen patrimoni no tenim Llull ni Chenoa"
Llull!!! Chenoa!!!! Home, Quim, gràcies per voler fer creure al món -a Catalunya, com a mínim- que en Llull era pitiús, sempre fa polit poder dir que ets d'on era un gran filòsof, escriptor, creador de la llengua i jo què sé quantes coses més. I na Chenoa, què més voldria jo que sentir-la cantar Roqueta, sa meua roca de la mateixa manera que canta La Balanguera -amb aquelles neutres tòniques, que dius, "ai mira, que bé que ho fa!"- Però no, Quimet, no...
I em sap greu, eh, aquesta cagada... Perquè la resta de la cançó deia coses que em pareixen fantàstiques:
"Marxem plegats, no ens ha anat pas malament. Salem la llengua i endolcim el present"

Era tan fàcil com posar al Google "Pitiüses" i ja hauries sabut que per parlar de Mallorca no era la millor opció. Jo t'hauria aplaudit. En sèrio.

P.D: He enviat un correu als de "Hora Q". No és broma.

diumenge, 25 de gener de 2009

Lost is back!!!


Qui em coneix de tota la vida sap que des de sempre he set una addicta a les sèries de TV. He de confessar que no hi ha res més fàcil per jo que enganxar-me a una sèrie: basta que en vegi un capítol un dia i ja està, ja s'activa no sé quin mecanisme que fa que se'm produeixi una necessitat imperiosa de seguir sabent què els passa a aquells personatges. Ara, n'hi ha que m'han enganxat més i d'altres, menys.
No recordava jo que m'agafàs tanta dèria amb una sèrie des que, quan tenia uns quinze anys, em vaig convertir en una Dawson'screekaddicta. I mira que ara que hi pens, eren un poc repel·lents aquella colla, sobretot la parelleta Dawson-Joey. Però bé, jo era joveneta i no tenia coneixement...
Actualment la meva dèria és Lost, una sèrie que em té totalment enderiada. I ara més, perquè ha començat ja la cinquena temporada, de la qual ja he vist els dos primers capítols. Com que sé que hi ha molta gent que encara no els ha vist (o que encara no han arribat a la cinquena) no desvetllaré cap cosa concreta. Només us diré que són dos capítols bons (no diré fantàstics, ho tenc reservat pel capítol final de la tercera temporada, que, des del meu punt de vista, és el millor final de temporada ever vist on television) i que, al·leluia, comencen a donar-nos respostes sobre what the hell is going on this f.. island. Però no us emocioneu, perquè també es generen nous misteris, apareixen nous personatges... Genial.
I us demanareu què té d'especial aquesta sèrie? No sé exactament què és però és tan gran, tan genial, està tan ben feta (guionísticament parlant) que fa que et creguis coses que passen que en una altra sèrie diries: "Sí, home, i què mes?? -altrament dit "Yes, man, what more?"-. És una sèrie que és capaç de fer-me asseure al sofà, posar el capítol que toqui i pensar: "Va feu amb mi el que volgueu, expliqueu-me el que vulgueu" perquè saps que disfrutaràs.

divendres, 9 de gener de 2009

El clima eivissenc

Ahir parlava amb una amiga d'allò que mos passa als eivissencs quan dius d'on ets. És un tema que dóna per un altre post, i, per tant, el deixarem per un altre dia, perquè avui em volia centrar en un altre tema al qual vàrem arribar, aquesta amiga i jo, dissertant sobre les múltiples respostes que et diuen quan anuncies que ets eivissenc. El tema és: "què sap la gent del clima d'Eivissa".
Fa uns anys, a Barcelona, vaig conèixer un home que tenia una casa a Santa Eulària i sempre m'explicava que venia molt per Eivissa i tal i qual. Idò bé, un dia, davant d'altra gent, diu: "Sabeu per què els d'Eivissa es compren abrics?" i jo pensant, així for mis adentros, "ai, ai, aiiiiii", i respon -ell mateix- "per estendre'ls a fora i ensenyar que els tenen, perquè no se'ls posen mai!" i va esclatar a riure -ell mateix, again-. Jo no vaig riure mica i li vaig contestar: "Tu no has anat mai a Eivissa en desembre o gener, veritat?". Evidentment, no hi havia posat un peu mai de la vida (fora de la temporada d'estiu, clar).
A aquesta amiga meva un dia, parlant amb un xaval que passava els estius a Formentera, aquest li explicava que a Eivissa i Formentera hi ha un microclima que fa que no hi faci mai fred. (!!!).
Idò bé, jo els vull dir, us vull dir: a Eivissa -i Formentera- hi fa un fred que t'hi mors, que t'hi cagues, un fred d'aquell que t'entra i ja et pots posar jerseis, abrics, forros polars, que no se'n va. Però clar, això, aquesta gent que ve només a passar les vacancetes d'estiu no ho sap, per tant jo propòs, des d'aquesta humil columneta, una nova campanya de desestacionalització, perquè vengui gent a passar també les vacancetes de Nadal.
Ja veig el lema: "Eivissa, l'illa màgica: vine i et congelaràs"