Sant Jordi

I avui, com cada any, hem sortit a fer una volta per les Rambles de Barcelona per celebrar el dia de Sant Jordi.
És veritat que cada vegada és més una festa comercial, és veritat que hi ha molta gent, és veritat que tothom aprofita per treure-hi el cap encara que no tengui gaire sentit (què fan les casetes dels partits polítics? És més, què hi fan els de "Unión, progreso y democracia"? Forgive me, però jo això no ho acab d'entendre...), és veritat que hi ha molta gent que hi va perquè simplement té ganes de veure els escriptors mediàtics, famosets de torn, per poder-s'hi fer una foto (l'important és la foto, atenció, que et signi el llibre és secundari, segurament n'hi ha que ni se'l llegeixen). Sí, tot això és veritat.
Però també és veritat que per jo encara segueix sent un dia especial, un dia que em fa estar de bon humor, un dia en què disfrut de mirar-tafanejar-investigar-conèixer-descobrir llibres i veure roses pel carrer. Un dia en què tenc la sensació que tot em va bé, res em preocupa i tot m'agrada.

Esper que tots hagueu passat una molt bona diada!

P.D: M'han regalat Incerta glòria (que fa temps que em rondava pel cap) i m'he comprat Tòquio blues. Ja us explicaré...

Autoodi

Avui, al Diario de Ibiza, hi apareix una notícia que m'ha deixat bastant desanimada, baixa de moral. El fet és que un home ha denunciat el col·legi on estudia el seu fill perquè no el varen deixar fer un examen en llengua castellana. Aquest centre, el CP Cervantes, imparteix totes les assignatures en llengua catalana tret de Matemàtiques i Llengua i literatura castellanes. És a dir, compleix la Llei de Normalització Lingüística.
Jo, quan llegia la notícia, pensava: "Deu ser un estranger, un home castellanoparlant, etc". Idò no, resulta que l'home en qüestió es diu, de cognoms, Boned Marí. A més, i el que és més preocupant, és que al·legava que el fill "es castellanoparlante" i que, per tant, ha de poder escriure a un examen en castellà.
Aquí hi ha dos coses alarmants: 1) que a un home eivissenc, pare, que sap -o deu saber, dic jo- que a Eivissa es parlen les dues llengües, li sigui igual que el seu fill només en sàpiga fer servir una i 2) que el fill d'un home eivissenc sigui exclusivament castellanoparlante.

I el que és més preocupant de tot és que no us pugui dir que aquesta notícia m'ha sobtat o m'ha sorprès, perquè si fos així voldria dir que aquests casos són pocs i em fa l'efecte que no és així. Quina llàstima!