Encomana el català!

És un noi de vint-i-pocs anys. Alt, musculat i amb els cabells curts. Entra al bar, un bar petit i agradable on els clients s'amunteguen a la barra. El noi saluda -"Bon dia"-, però la remor de les converses és massa forta perquè ningú no el senti. Ara mateix la mestressa està cobrant a un client. Li diu:
-A veure, doncs... La truita i l'aigua, oi?
-I un tallat!- diu el client.
-Ah, sí, i un tallat. Doncs són 6 euros 30.
El client paga, la mestressa li torna el canvi, el client s'acomiada -"Adéu, Mercè"-, es gira, obre la porta i surt al carrer. La Mercè s'adreça al noi acabat d'arribar, que ha estat observant la pissarra que hi ha a la paret amb la llista d'entrepans, i demana:
-Un entrepà de tonyina.
En el seu accent hi ha un deix estranger evident, jo diria que brasiler o portuguès.
-¿Y para beber?- demana la mestressa.
El noi repassa la llista de begudes que penja d'una altra paret, sota els pots de te.
-Un suc de taronja- diu.
-Vale. Un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿eh?
-Sí- diu el noi.
La mestressa prepara el suc i l'entrepà. Els posa davant del noi.
-Que aproveche- li diu, amb un somriure. El noi menja i beu en un extrem de la barra. Entra un altre client, grassonet i calb.
-Bon dia, Mercè. A veure, dóna'm una xapata d'aquestes petites.
-Quina vols? N'hi ha de mortadel·la, de salami, de sobrassada, de formatge...
-De mortadel·la. I una Coca-cola de llauna.
La Mercè serveix al grassonet la Coca-cola i la xapata de mortadel·la. Parlen d'això i d'allò. Una estona més tard, el noi de l'extrem de la barra acaba el seu entrepà, escura el suc que queda al got i, quan la mestressa el mira, amb el dit dibuixa un cercle sobre el plat i el got buits.
-Quant és?
La mestressa va cap a la caixa. Mentre tecleja els preus repassa en veu baixa "l'entrepà de tonyina..., el suc de taronja..." i, finalment, amb el tiquet a la mà s'adreça al noi:
-Era un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿verdad? Pues mira: cinco euros justos.
El noi paga.
-Muchas gracias- diu la Mercè.
El noi es gira i, abans d'obrir la porta, saluda, en un darrer intent:
-Adéu.
-Adiós- li respon la mestressa, somrient amb amabilitat.

L'entrepà, el suc i el menyspreu
Quim Monzó · La Vanguardia · 3/2/2009

Situacions com aquesta que explica en Monzó, que és totalment possible i estic segura que, de fet, ha passat - and more than just once-, són les que justifiquen campanyes com la d'"Encomana el català" que fa poc ha iniciat la Generalitat. Deixem de banda el comentari que faria sobre l'anunci bolllibudiense que em fa canviar de canal cada vegada que el veig... (A més, rima tota la cançó i al final diuen "Al cafè de l'amic Joan!!!", que no rima amb res!! I fa que encara el trobi més absurd...).
Crítiques apart, crec que el tema és prou important i crec que l'anunci, com a mínim, fa pensar els catalanoparlants d'aquest país i, esper, que els faci qüestionar aquesta cosa de: "Jo contest en castellà perquè sinó no m'entenen" quan ni tan sols ho han provat.