Contradiccions

A vegades pens massa i a vegades em qued en blanc. A vegades no sé què dir i a vegades dic coses quan hauria de callar. A vegades no puc dormir; a vegades no puc despertar-me. A vegades vull ser aquí; a vegades vull ser allà. A vegades ric i a vegades plor. Un matí estic contenta i quan arriba la tarda no sé com ho he de fer per evitar una llàgrima. Un dia sé cap a on vaig i l'endemà ja m'he perdut. Un dia sé que ho aconseguiré i acte seguit no sé com fer-ho...

I aquesta som jo.

Un dia m'agrada i un altre, no.

Selectivitat

Avui han començat a Catalunya les que seran les últimes proves de Selectivitat tal com es fa ara, perquè l'any que ve tornarà a canviar (quina mania, senyors d'Ensenyament, d'haver de canviar-ho tot tan sovint...). Avui tocava fer les proves de llengua, és a dir, català, castellà i anglès. D'això vull parlar.
Quan esperava el metro, per anar cap a casa, he sentit una al·lota parlant per telèfon que deia: "El de castellano bien, el de catalán... bfffff... creo que mal" i al cap d'uns minuts, quan ja era dins del vagó, hi havia un grupet que també comentàven els exàmens; a una l'han telefonat i ha dit: "El de castellà bé, era fàcil, el de català, no sé, no sé, era xungu".

Diu l'Avui:
"Com ja està sent costum, als alumnes els ha costat especialment la part de comprensió lectora en llengua catalana més que la prova de castellà".

Això és el preocupant, sempre passa el mateix. A mi, aquesta situació, em sona a allò que diu molta gent quan els demanes per què llegeixen més llibres en castellà que en català (tot i que són, molts d'ells, catalanoparlants): "És que en català hi ha moltes paraules que no les entenc, en castellà no em passa tant". D'acord, jo això ho entenc, però la solució no és deixar de llegir en català, sinó tot el contrari: és llegint que les aprens, les paraules. Evidentment, com que llegeixes més en castellà, coneixes més paraules que no en català.
Amb això de la Selectivitat passa una cosa similar, perquè els joves (i no tan joves) viuen majoritàriament en castellà, és la seva llengua de relació, la llengua de les cançons que escolten, dels programes de televisió que veuen... i el català és allò que, com a molt, parlen amb els seus pares. Per tant, quin és el resultat d'aquesta situació? Doncs que aquests al·lots no comprenen un text en català perquè és una llengua que per ells no és funcional, no l'utilitzen, els és postissa.
De veritat, cada vegada n'estic més convençuda. I cada vegada em preocupa més. I cada vegada em sent més incompresa. Reflexionem-hi.

TV3 a les Illes

Darrerament, s'han produït canvis en la recepció de TV3 a les Illes Balears. Bàsicament, es tracta de dos fets: 1) ara, en lloc de veure's TV3 "normal" es veu TV3 internacional (és a dir, com si fóssim alemanys, xinesos o de Papúa-NuevaGuinea) i 2) quan a IB3 no li interessa que TV3 emeti alguna cosa que els pot treure audiència, el senyal de TV3 desapareix i només es pot veure 3/24. Jo ho trob indignant i surrealista, sobretot ara que la globalització televisiva ha arribat a un punt en què tots podem veure canals de tot el món sense cap desconnexió estranya.
En Vicent Partal, director de Vilaweb, ha fet un article parlant d'aquest tema i hi diu moltes coses que a jo també m'han passat pel cap. Llegiu-lo.

Sort que són 'dels nostres'

No he sabut mai ben bé què volia dir això 'dels nostres', però sempre ho he entès. Quan algú diu que aquell o aquella 'és dels nostres' entenc que aquell o aquella comparteix algunes idees bàsiques, manera de ser, estil, un cert sentiment de país més enllà de les fronteres autonòmiques..., ja m'enteneu. I supose que per això em sent perplex perquè ahir TV3 va deixar de veure's a les Illes, que des d'ara reben el senyal internacional de TVC, com si foren Alemanya o la Xina. És indignant que després de vint-i-tres anys d'esforços titànics per tenir una cadena de televisió d'abast nacional, vertebradora de l'espai de comunicació, siguen precisament alguns 'dels nostres' els qui facen un pas que ni el PP de Jaume Matas no s'havia atrevit a fer.
Ras i curt: quan el govern tripartit va arribar al poder a Catalunya, TV3 es veia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i era la cadena de referència del Principat, igual que Catalunya Ràdio era la cadena de referència radiofònica. El balanç de la seua acció de govern, des d'aquest punt de mira, no pot ser més decebedor. TV3 és amenaçada a Catalunya Nord, a les Illes solament veuen una cadena de fireta dedicada als estrangers, al País Valencià tenim tres repetidors tancats i el govern valencià fa burla d'aquest cimbell de la reciprocitat que tant de temps ha fet perdre. I al Principat TV3 s'aguanta en un Barça brutal que ni valencians ni mallorquins no podem veure ni escoltar com voldríem mentre Catalunya Ràdio cau i cau. Només hem aconseguit, en canvi, veure a Barcelona Canal9 (en espanyol!) i la IB3Sat, dedicada també als alemanys o als xinesos.
L'epopeia per a fer arribar TV3 de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és una de les històries més apassionants protagonitzades per la societat civil dels nostres països les darreres dècades del segle XX. I possiblement la victòria més neta que havíem aconseguit. Hi hagué un temps, ara sembla mentida, que qualsevol ciutadà d'Elx o de Cotlliure, de sa Pobla o de Saidí tenia un vincle senzill en comú: engegar la televisió i mirar TV3. És cert que TV3 mai no s'ha cregut que fóra la televisió de tots, però la seua sola presència era un fet robust i incontestable, el feix més potent que mai havia relligat totes les terres de parla catalana.
No va ser fàcil perquè es va fer contra tota mena d'obstacles, alguns de ben grossos. Amb molta incomprensió a dins i a fora. Madrid no ho veia bé (però què en podíem esperar, si no veia bé ni TV3!). Els socialistes valencians tampoc (conten que Lerma va decidir de fer Canal 9 el dia que un xiquet li va dir que ell no era el president). Tots els qui van contra el català encara menys. I molts amb interessos econòmics també la miraven amb mals ulls, per més catalanistes que es digueren. Van provar d'amagar-la a base de canviar-la de freqüència. Van aprofitar que hi sintonitzaven centenars de milers de cases per promoure Canal 9 o La Sexta a base de pispar-ne el canal. Van enviar la guàrdia civil a tallar repetidors. Solament van aturar els atacs més durs la contundent defensa ciutadana de TV3 i l'actitud del president Pujol, un altre 'dels nostres', però tan diferent!
Però ahir es va fer un pas en una direcció nova. L'atac ja no ve de fora, sinó que és arran d'un acord dels governs de la Generalitat de Catalunya i de les Illes Balears que el senyal de TV3 s'ha deixat de veure a Mallorca. Punt final. Gràcies 'als nostres' que avui governen a una banda i a una altra donant suport al PSOE. I supose que amb l'acord dels 'nostres', que tot i tenir els més alts càrrecs de responsabilitat política i tècnica en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no sembla que hagen tingut gens d'interès a aturar aquesta apagada..., o si més no, jo encara no he sentit que l'hagen contestada.

Saura "demissió"!

Dissabte a la nit vàrem anar a sopar tota una colla d'amics a un restaurant bastant cèntric. Quan ja havíem acabat de sopar vàrem anar a fer una copeta per començar a celebrar que el Barça havia guanyat la Lliga.
Evidentment, com que érem a prop de Canaletes i estàvem animats i contents vàrem decidir anar-hi per acabar de celebrar-ho com Déu mana. Vàrem arribar allà (després d'una volta gegantina perquè tots els accessos estaven tallats per furgonetes de Mossos, excepte Plaça Catalunya) i mos vàrem dedicar a fer el que toca: cantar, riure, fer-mos fotos, cantar més i things like that.
Fins aquí molt bé, però de sobte vàrem començar a veure gent que venia corrent des de carrer Pelai. Primer pensàvem que no passava res, però després ja ho vàrem entendre: els Mossos havien decidit que havíem d'anar-nos-en d'allà, a les males o... a les males.
No ho explicaré pas per pas, perquè no cal, però només diré que vàrem acabar corrent, perseguits per una colla d'energúmens, tirant-nos pilotes de goma, que es fan dir Mossos, i que, segons jo tenc entès, són les forces de seguretat. Forces sí; ara, de seguretat ja us dic jo que no en vaig sentir. Vaig sentir ràbia, indignació, i, per què no dir-ho, por. Vaig veure com una colla de Mossos agredia una colla d'al·lots que caminàven tranquil·lament per Roger de Llúria amb Casp (Roger de Llúria amb Casp!! molt a prop de Canaletes, claaaaar!!) que, supòs, el gran crim que havien comès era que duien samarretes i banderes del Barça. A més a més, quan ja ens dirigíem al metro, a Passeig de Gràcia amb Pau Claris, encara van arribar més Mossos, van baixar d'una furgoneta, van formar i el que quedava conduint ens va començar a cridar: "Que os vayáis ya pa casa, joder, a dormir!!".
Algú em pot explicar des de quan caminar pel carrer és un delicte? A més, calia perseguir-nos fins a aquella alçada?? Si el problema és a Canaletes, un cop som ja a Gran Via, és necessari seguir cridant-nos i agredint-nos??
En resum, dissabte qui ens ha de protegir i fer-nos sentir segurs em va fer sentir, a mi i als altres, com una delinqüent i agredida. A més a més, diuen que, com a molt, hi havia un centenar de gent comportant-se de manera incívica (aquesta gran paraula, ara tan de moda!) i a mi, això, em fa pensar dues coses: 1) no és més fàcil i, sobretot, més segur, aturar aquesta gent, que són minoria, en lloc d'haver d'atacar un munt de gent que érem allà celebrant la Lliga de manera cívica? Deu ser que no en saben -bastant trist- i 2) no ho diu ningú, però aquí els incívics són ells, els Mossos, perquè, pel que jo vaig veure, la majoria de desperfectes que hi va haver es varen produir quan fugíem de les pilotes de goma que ens tiraven. Fins llavors, jo no en vaig veure cap.
Amb tot això, jo, no puc evitar pensar en el senyor Saura, d'Iniciativa (Oh My God!!). No ho entenc, em fa la sensació que l'home deu tenir un caos intern bastant heavy. Així que: senyor Saura, per favor, pel seu bé, dimiteixi.

Sant Jordi

I avui, com cada any, hem sortit a fer una volta per les Rambles de Barcelona per celebrar el dia de Sant Jordi.
És veritat que cada vegada és més una festa comercial, és veritat que hi ha molta gent, és veritat que tothom aprofita per treure-hi el cap encara que no tengui gaire sentit (què fan les casetes dels partits polítics? És més, què hi fan els de "Unión, progreso y democracia"? Forgive me, però jo això no ho acab d'entendre...), és veritat que hi ha molta gent que hi va perquè simplement té ganes de veure els escriptors mediàtics, famosets de torn, per poder-s'hi fer una foto (l'important és la foto, atenció, que et signi el llibre és secundari, segurament n'hi ha que ni se'l llegeixen). Sí, tot això és veritat.
Però també és veritat que per jo encara segueix sent un dia especial, un dia que em fa estar de bon humor, un dia en què disfrut de mirar-tafanejar-investigar-conèixer-descobrir llibres i veure roses pel carrer. Un dia en què tenc la sensació que tot em va bé, res em preocupa i tot m'agrada.

Esper que tots hagueu passat una molt bona diada!

P.D: M'han regalat Incerta glòria (que fa temps que em rondava pel cap) i m'he comprat Tòquio blues. Ja us explicaré...

Autoodi

Avui, al Diario de Ibiza, hi apareix una notícia que m'ha deixat bastant desanimada, baixa de moral. El fet és que un home ha denunciat el col·legi on estudia el seu fill perquè no el varen deixar fer un examen en llengua castellana. Aquest centre, el CP Cervantes, imparteix totes les assignatures en llengua catalana tret de Matemàtiques i Llengua i literatura castellanes. És a dir, compleix la Llei de Normalització Lingüística.
Jo, quan llegia la notícia, pensava: "Deu ser un estranger, un home castellanoparlant, etc". Idò no, resulta que l'home en qüestió es diu, de cognoms, Boned Marí. A més, i el que és més preocupant, és que al·legava que el fill "es castellanoparlante" i que, per tant, ha de poder escriure a un examen en castellà.
Aquí hi ha dos coses alarmants: 1) que a un home eivissenc, pare, que sap -o deu saber, dic jo- que a Eivissa es parlen les dues llengües, li sigui igual que el seu fill només en sàpiga fer servir una i 2) que el fill d'un home eivissenc sigui exclusivament castellanoparlante.

I el que és més preocupant de tot és que no us pugui dir que aquesta notícia m'ha sobtat o m'ha sorprès, perquè si fos així voldria dir que aquests casos són pocs i em fa l'efecte que no és així. Quina llàstima!

Bolonyismes

1) No estic d'acord amb les càrregues, exageradament violentes, dels Mossos fa unes setmanes a Plaça Universitat i més enllà.

2) Estic d'acord en què hi ha aspectes del Pla Bolonya que són discutibles.

3) No estic d'acord en la manera com s'ha explicat el Pla i, sobretot, quins canvis comportarà exactament. De fet, crec que no s'ha explicat...

Ara, el que sí que no puc entendre és que gent que es dedica a tancar-se a les facultats i no deixar que els altres hi entrin a fer classes (és a dir, volen que tothom faci el que fan ells, pel simple fet que ells ho volen) es dediquin a anar titllant qualsevol persona que els du la contrària de "feixista". Home... vols dir que sabeu què és un feixista? Ho trobo, com a mínim, bastant cínic.